Creiem que és important explicar i recordar el nostre passat i reviure moments com els que es vivien abans, fent reunió a la vora foc, on els grans de la casa explicaven històries i anècdotes del poble i de la seva gent. Ara potser hem de canviar el format, però no ens resistim a perdre aquesta essència i coneixement. Per això també es va mirar de reprendre les històries orals a la sala polivalent del CIR i animem que qualsevol persona o persones a qui els vingui de gust compartir i parlar d’algun tema del passat, es posin en contacte amb l’Ajuntament per mirar d’organitzar-ho. I és que moltes d’aquestes són històries orals que si no s’expliquen cauen en l’oblit i es moren. Les persones també, però d’alguna manera continuen presents en aquests relats, i és deure de tots i totes no permetre que desapareguin i que els infants coneguin com era la vida del poble i la seva gent en el passat. Un passat a vegades no molt llunyà, quant a nombre d’anys, però sí en la forma de viure. Posem, doncs, fil a l’agulla explicant la història del pou de Plaça:
“Al segle passat Madremanya era un poble mancat d’aigua. Hi havia poques cases que tinguessin un pou amb aigua abundant. Però fent honor a la solidaritat característica de les persones del poble, aquestes cases deixaven la porta oberta perquè la resta dels habitants poguessin omplir un càntir amb aigua bona.
Cap als anys 50 aproximadament, un grup de veïns, davant la necessitat i les ganes de tenir aigua, van pensar en la manera de trobar-ne. Per aquell temps voltava un valencià que deia que sabia trobar aigua, però no es volia posar a la feina si abans no li pagaven 300 pessetes (una quantitat considerable per l’època). Van decidir pagar i, un cop fet, el valencià va desaparèixer sense haver trobat aigua. Per sort, en Siset Tiu va escoltar un dia com la Maria de can Sidro es queixava que se li enrampaven les cames quan era en un lloc de Plaça cosint. Ell li va dir que allà hi devia haver una deu d’aigua. Així va ser com la Maria es va decidir a sortir a buscar aigua amb un clau i un cordill. Després de la negativa per part de l’Ajuntament d’ajudar-los a fer el pou, però amb el seu vistiplau per intentar-ho, un grup de veïns de la Plaça (Perich Nadal, en Lluís de can Guitard, en Met Polit, en Berto Sisó i en Pep Sidro) van reunir 500 pessetes cada un i dinamita, i el 17 d’agost del 1957 es van posar a excavar.
Es van trobar complicacions amb la dinamita, van haver de parar per ocupar-se dels camps, es van desanimar…, però, tot i els entrebancs, en Pep Sidro i en Perich Nadal no volien desistir i van seguir animant la gent per continuar. Van arribar a 13,5 metres de fondària i diuen que una persona podia obrir els braços i no tocar paret. Llavors un cop fet el forat l’Ajuntament va dir que pagaria el paleta, que va ser en Tià Calvó, perquè fes el pou amb una cúpula. I una vegada acabat i per a sorpresa dels veïns va col·locar-hi un cartell que deia “fet per l’Ajuntament de Madremanya”. Tot i que, en realitat, la construcció va ser feta per una colla de veïns amb eines rudimentàries i amb molt bona voluntat i perseverança amb l’objectiu de disposar d’aigua per als veïns de la Plaça i per a tothom qui ho necessités.”